divendres, 3 de juny de 2011

6è - narrativa



Narrativa de 6è
Premi
Titol
Pseudònim
Nom real
Escola
1r
Sempre al teu costat
Montserratina
Geraldine Mantilla Salvatierra
L’Alzinar
2n
El diari d’un aneguet lleig
Star
Cristina Colomé Besson
L’Alzinar
3r
El Cali
Pere de la cullera
David Bartolomé Català
L’Alzinar





Geraldine Mantilla Salvatierra
Sempre al teu costat
Hola em dic Roc, tinc 12 anys i visc a Granollers, encara que la meva vida no es que sigui molt normal perquè des de petit sempre he tingut càncer de pell i ara dintre de aquí pocs dies em moriré i he decidit escriure una historia sobre els meus últims dies de vida.           

La veritat és que viure en un hospital una part de la teva vida és un avorriment, però jo ja estic acostumat. Avui vindrà la meva àvia que és la única persona de la meva família que esta més al meu costat perquè la meva mare és alcohòlica i està pel carrer, jo no sé pas com se’n pot sortir. El meu pare està a la presó, i tinc una germana que està adoptada que es diu  Anna. Tinc un amic que es diu Jaume i així també m’entretinc una mica més. Ell que també te càncer però no és de pell com jo, i també té 12 anys com jo però avui està deprimit i li vull preguntar què li pasa.
                                         
- Què et passa? - vaig preguntar-li a en Jaume. 
- Res - va respondre ell.  
 Jo vaig pensar, tot sospitós, que era raro que no m’ho digues a la primera vegada i li vaig dir:
- Ja saps que jo no li diré a ningú.                                                         
- Ja ho sé que no li diràs a ningú és que tampoc té res a veure en que li diguis a algú - va dir en Jaume.
- Doncs llavors què és ? - vaig sospitar jo.
- És que... No vull que marxis, perquè llavors no tindre ningú amb qui jugar, ni divertir-me. Llavors em quedaré sol com una soca perquè tu sempre has sigut el meu millor amic – va dir en Jaume tot plorant.
- Jaume, has de comprendre que a la vida tothom ha de morir,  hi ha gent que es mor més abans “com jo” i hi ha que més tard. I a mi m’ha tocat morir amb 12 anys.

De cop i volta va vindre l’avia i li vaig donar una abraçada molt forta. Ella era com una mare, perquè sempre havia estat al meu costat com una mare. Ella es diu Maria i que portava un cistell de color marró clar  i a dintre hi havien les meves galetes preferires i me’n va donar una perquè les galetes que fa la meva avia són boníssimes. En aquell  moment es va posar a plorar i em va dir:
- Mai t’oblidaré - em va dir l’àvia eixugant-se les llàgrimes.
I jo vaig dir:
- Jo tampoc àvia.
I tots dos ens vam posar a plorar. La meva àvia era la persona que més apreciava a la vida. Llavors em va dir t’he portat les galetes que tant t’agradaven em va dir i jo li vaig dir que ja ho sabia i me les vaig començar a menjar desesperadament. Clar, com que ja n’havia menjat una em va venir ganes de més. Llavors em va dir:
- Com t’ha anat aquests dies? –va dir l’àvia.
- Molt bé - vaig respondre.
- T’he de dir una cosa - va dir l’àvia.    
- Què? - vaig dir jo menjant les galetes desesperadament.
- El pare ha sortit de la presó - va dir l’àvia.
Quan va dir això vaig deixar anar una galeta que tenia a la mà, i em vaig quedar sorprès.
- Jo tampoc m’ho esperava - em va dir ella.
El meu pare que jo no el considero pare perquè ell va matar al meu avi justament davant de els meus ulls.La meva àvia se’n va anar i en Jaume i jo ens vam posar a jugar als escacs que era un joc que ens agradava molt.

L’endemà de bon mati em vaig a dutxar. L’aigua estava bastant calenta. Em vaig vestir i vaig sortir i quan vaig sortir vaig veure el meu pare davant meu i em va dir:
- Hola.
Jo sense dir-li hola emprenyat el vaig escopir a la cara i me’n vaig anar corrent a la meva habitació on hi havia en Jaume i em va preguntar:
- Què et passa?
- Ha vingut el meu pare - li vaig respondre, però com que en Jaume ja sabia que em passava perquè ja li havia preguntat tot em va dir:
- I que faràs ara?
- No sé - li vaig dir jo. De cop ell va entrar i davant meu es va eixugar l’escopinada i em va preguntar:
- On està la teva àvia?
- No t’ho penso dir! - li vaig dir cridant.
- Per què ho vols saber? - li vaig preguntar.
- Per parlar amb ella - va respondre.
- Si, per parlar amb ella no, qui s’ho creu això. Segurament voldràs fer el mateix que vas fer amb l’avi,oi?
El meu pare em va fer una bufetada i vaig caure a terra.
En aquell precís moment la meva àvia obria la porta per agafar una jaqueta i va veure com queia a terra i li va dir:
- Què fas, que no veus que li has fet mal? - va dir l’àvia desesperada.
- Li he fet perquè s’ho mereixia – va respondre ell.
Llavors em va aixecar i el meu pare va dir:
- Sempre us he odiat, per això em vull venjar de vosaltres – va dir el meu pare enfurismat.
- Doncs vinga atreveix-te si ets tan valent.
El meu pare va agafar una pistola i em va assenyalar amb la pistola i va dir:
-Primer començaré per tu.
Fent veure que em volia matar a mi, va assenyalar a l’àvia i va disparar l’àvia. Va caure als meus braços i jo sorprès vaig començar a plorar. Després em va assenyalar a mi i en Jaume que va veure tot l’espectacle va agafar un gerro que hi havia a la taula i li va llençar al cap del meu pare que va caure inconscient. En Jaume no sabia què fer i va trucar a la policia. La policia va venir i se’n va emportar al pare mig desmaiat. La policia va trucar a l’ambulància, l’ambulància va venir de seguida i un senyor em va dir : 
- Vinga va, deixa-la estar que ens la tenim que emportar - em va dir el senyor apartant-me de l’àvia.
El de l’ambulància la va embolicar i se la va emportar .
En aquell moment ja eren les dues i vam anar a dinar en Jaume i jo. Jo no tenia gana i me’n vaig anar a la habitació a descansar una estona vaig tancar els ulls i al cap duna estona ho vaig veure tot blanc era impressionant i una mica més lluny hi havia l’àvia. Vaig anar corrent cap a ella, la vaig agafar de la mà i li vaig dir:
- Sempre estaré amb tu, oi?
Ella va somriure, i en aquell moment vaig pensar estic somiant?

Doncs crec que no era això, jo estava al cel.   




Cristina Colomé Besson
El diari d’un aneguet lleig
Dia 3 de Octubre del 2027
Hola, em dic Helena, no sóc gaire alta, tinc els cabells negres i peso una mica més del compte. Avui ha sigut el meu aniversari, he fet 16 anys. He organitzat una festa, però no ha vingut ningú de l ‘institut perquè tampoc tinc amics, només han vingut els meus familiars.
Al institut tots m’insulten, em diuen hipopòtam i vaca, només m’ho diuen perquè tinc sobrepès, per ells l’únic que els importa és el físic. Abans quan anava al col·legi ningú m’insultava, tenia molts amics però des de que vaig començar el institut tot va canviar.
Tot va començar des de.....

Dia 5 de Setembre 2024
Era el primer dia del institut, tots em preguntaven com em deia, d’on venia, no paraven de fer-me preguntes, fins que va arribar una nena amb les seves amigues. Ella era més gran que jo, era molt guapa, llavors tots se’n van anar.
- Tu nena que fas aquí? - va dir la nena.
- Pues he vingut a estudiar en aquest institut, que et molesta? - vaig dir jo.
- Mira no em vacil·lis, a mi ningú em vacil·la aquí i menys les gordes com tu - va dir la nena.
Jo me’n vaig anar corrents al lavabo a plorar, mai ningú m’havia insultat així.
Resulta que aquella era la nena més popular de l’ institut i la que manava més, totes li anaven al darrera i fins i tot els nens. Des d’aquell dia ja no vaig poder fer amigues perquè la nena que m’insultava, que es deia Marta, si algú era amic meu se les veuria amb ella.
La meva mare va dir que el institut és per anar a estudiar no per jugar i que quan em fes més gran ja tindria més amigues, però jo no hi estava d’acord amb la mare, perquè els caps de setmana estava a casa avorrida amb les meves amigues, les consoles, jo ja no sabia que fer.
El poble on vivim és molt petit, per això no hi ha gaire gent per fer amigues, la meva mare està pensant de marxar a viure a un altre lloc però els meus pares no troben feina fora del poble. Que hi farem.

Dia 5 d’octubre de 2027
La meva mare m’ha dit que haig de caminar per aprimar-me, i jo he anat a passejar el gos. Anàvem passejant i la Lassi, la meva gosseta, s’ha escapat i ha començat a córrer darrera uns ocells. De sobte ha passat un camió, anava molt ràpid, i la Lassi estava al mig de la carretera jo no sabia que fer quant ha passat un noi i s’ha tirat sobre la Lassi per salvar-la.
- Moltes gracies! - vaig dir jo.
- De res - va dir el nen.
- Com podria agrair-t’ho? - vaig dir jo amb un to indecisa.
- No sé, podríem anar a una cafeteria a berenar - va dir el nen.
- Es que no et conec - vaig dir jo amb una mica de vergonya.
- Hola, em dic Arnau, tinc 15 anys i he vingut a viure aquí.
- Entesos, anem a una cafeteria, però no triguem massa - vaig dir jo.
- D’acord - va dir l’Arnau.

Dia 7 d’Octubre de 2027
Aquella tarda va ser inoblidable, va canviar tota la meva vida, l’Arnau era molt simpàtic amb mi i no us ho podreu imaginar, m’ha enviat un correu i m’ha dit que m’ha de dir una cosa molt important. Me’n vaig que la meva mare em crida per sopar. Ja us explicaré el que m’ha dit.

Dia 15 d’Octubre de 2027
Ara jo i l’Arnau sortim junts, ell cada cap de setmana em ve a buscar a casa per a donar una volta pel barri. Ara tota la meva vida ha canviat, ara ja no cal que escrigui més aquest diari perquè crec que no em pot passar alguna cosa millor.




David Bartolomé Català
El Cali
Fa molt de temps dos germans i un pare vivien en un castell molt gros, i el pare era el rei. El rei era molt vell i s’anava morint per causa d’una malaltia. El germà gran va anar a buscar un metge per si el podia curar, va vindre el metge al castell i li va dir que es podia curar nomes amb una planta anomenada Cali que podia curar aquest tipus de malaltia, però desgraciadament costava molt de trobar. El rei va dir que qui ho trobés tindria l’herència.  De cop el germà gran la va anar a buscar, va agafar el cavall i cavalcant va anar a un muntanya. Quan al castell es van adonar que tardava tant va marxar el germà petit. El germà petit es va espantar molt i va encendre una espelma perquè no els hi passes res, el germà petit va anar a la mateixa muntanya que havia anat el germà gran, i se’n va anar cavalcant el més ràpid possible. Al cap d’una estona es va perdre en un bosc i va veure al germà gran. Ells dos anaven buscant la planta i no la trobaven. Al castell ja es començaven a preocupar-se, per que cap dels dos tornava, i l’espelma encara seguia encesa. El germà petit va veure la planta del Cali, la va agafar i se’n va anar cap el castell. Llavors quan el germà gran es va enterar va anar cavalcant cap el castell. Just a l’entrada del castell el germà gran va veure al germà petit amb el Cali i el germà gran va agafar al germà petit i li va prendre el Cali, va entrar al castell i li va dir al rei que l’havia trobat ell. El germà petit li va dir:       
- Però si me l’ha pres.
El rei no s’ho creia i li va donar l’herència al germà gran. El germà petit tot trist els hi va dir als dos:        
- L’he trobada jo!! 

 Els dos es van posar a riure, i quan el germà petit va sentir les rialles, se’n va anar del castell ven enfadat. Al cap d’una estona caminant se li va ocorre una idea, canviar la planta per una falsa, i així ho va fer, va agafar el Cali i el va canviar per una de falsa. El rei en prendre’s el suc de la planta falsa que havia deixat el germà petit, no li va efecte i el germà petit els hi va ensenyar el Cali, i els hi va dir: 
- Està aquí el Cali!
Després el rei es va prendre el Cali, es va recuperar i el germà petit es va quedar amb l’herència. 
I quan l’espelma es va apagar aquest conte es va acabar.                 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada