divendres, 3 de juny de 2011

5è - narrativa


Narrativa de 5è
Premi
Titol
Pseudònim
Nom real
Escola
1r
El món màgic
Woody
Javier Rivero González
Pont Trencat
2n
El gos vermell
Mysymusu
Olga López Bruguera
L’Alzinar
3r
La joia encantada
Gélolu
Mireia Jiménez Ponce
Pont Trencat


  
Javier Rivero González
El món màgic
Jo anava cap a casa i em vaig trobar un pal molt semblant a un arc. El vaig agafar per jugar. Quan vaig arribar a casa vaig agafar una corda, la vaig lligar i ja semblava un arc de veritat. Vaig buscar pals de canya de bambú per llançar-los amb l’arc. Els vaig llançar molt lluny.    

Al dia següent vaig portar l’arc a l’escola. A tots els nens els va agradar molt. Al cap d’uns dies tots els nens del cole tenien el seu propi arc. El meu era el més especial perquè era el que llançava les fletxes més lluny i també perquè va ser el primer arc en entrar al cole.
Un dia tornava de classe amb els meus millors amics, el David i el Nil. De sobte, el David va dir:
- Mireu aquest pal, sembla una espasa!
Al cap d’una estona  el Nil va dir:
- Mireu aquest, sembla com una vareta màgica.

Vam seguir caminant, jugant amb les nostres armes. Jo vaig proposar d’anar per una drecera. Els meus amics van dir que sí. La drecera anava pel mig d’un bosc i vam veure una cova. Vam decidir entrar per investigar perquè mai no l’havíem  vist. Vam caminar per la cova i vam veure un raig de llum al fons. Això no era una cova, sinó un túnel! Aquest túnel ens va portar a un lloc molt bonic, sense soroll i sense preocupacions. Estàvem al·lucinats per aquell lloc tan bonic, ens vam quedar bocabadats. De sobte algú ens va cridar, però no veiem a ningú. Buscant qui ens cridava vam veure que era una planta qui ens parlava. No sabíem què fer. Vam anar corrent cap al túnel però va desaparèixer. La planta ens va dir:
- Tranquils, no us volem fer cap mal.
- Ens heu d’ajudar. Uns terribles homes van entrar pel túnel i estan destrossant els nostres animals i a  nosaltres. Tenen moltes armes i porten unes camises que porten escrites les lletres FBI. – Va dir una altra planta.
Jo estava al·lucinant i suposo que els meus amics també. Al cap d’una estona de caminar per aquell lloc, vam trobar una casa feta per petits trossos de troncs. Era una casa molt estranya però al mateix temps, molt bonica. Les plantes ens van dir que entréssim. Jo li vaig preguntar a la planta per què parlaven o com ho feien per parlar, i ella em va contestar:
- Per què preguntes això? D’allà on veniu no parleu?
- Sí, nosaltres sí que parlem, però les plantes no parlen.
La planta estranyada em va contestar:
- Ja, i jo sóc tan tonta que m’ho crec.. No pot ser veritat una cosa tan estranya!
- Bé, és igual. Entrem.

Vam entrar dins de la cabana i la meva versió de dintre de la casa va fer un gir de 180 graus. Per dintre era molt sosa. Només hi havia quatre cadires i una taula, res més, i  es veien pel terra com uns nius molt grans. No sabíem quin animal, persona o cosa vivia allà. De sobte va entrar un ésser molt estrany. Era tan estrany, que no sabria com explicar-ho. Aquella cosa, ens va dir : - Hola. Portava una espècie de plats ondulats plens d’unes llavors rodones i de gust agries, però estaven molt bones. Als meus amics els van agradar molt perquè no paraven de menjar d’aquelles llavors. De beguda, ens va posar un líquid lilós, que sabia molt dolç.
El Nil, amb molta curiositat, va preguntar què era aquella mena d’animal. Ell mateix ens va contestar que era un “clastedomesinors...” o algo semblant. Era una paraula tan estranya, que sóc incapaç  de repetir-la. 

Després de berenar vaig preguntar on estaven els homes terribles que estaven destrossant el seu món. Volia saber-ho per intentar anar a parlar amb ells i  fer-los entrar en raó. L’animal estrany, al que nosaltres vam decidir anomenar “Clast”, ens va dir que ells ho havien intentat però que no feien cas. Una de les plantes, de sobte, va dir :
- Quin arc més xulo portes!
Vaig mirar el meu arc i ... era de veritat! Vaig sortir fora i vaig disparar una de les fletxes. Es va clavar en un arbre fins a la meitat. El David va mirar la seva espasa i també era de veritat i el mateix amb la vareta del Nil. El David va tallar un tronc amb la seva espasa i el Nil va agafar una pedra i la va fer volar. La seva vareta màgica funcionava!

Vaig tornar a preguntar on estaven els homes del FBI i em van contestar que es trobaven al Pic  de la muntanya flotant. El Nil va demanar la forma d’arribar  al pic. D’ entre les herbes va aparèixer un altre noi com nosaltres tres. Va fer un xiulet i van arribar uns lloros gegants. El noi va pujar en un dels lloros i nosaltres vam pujar també als altres tres. Els lloros van començar a volar en direcció a la muntanya flotant misteriosa.
- Que diver! – va dir el David.
Realment era molt divertit. Jo, encuriosit, li vaig preguntar a aquell noi com es deia i em va contestar que es deia Iker. El Nil volia saber si ell també venia del nostre món però l’ Íker va canviar de conversa. Quan vam arribar a la muntanya vam veure els homes del FBI. Eren uns vuit en total. Jo pensava que amb tots els animals i totes les plantes que hi havia al bosc els podien guanyar. Com era que no feien res per fer-los fora? Però després ho vaig comprendre...
En un lloc amagat del bosc vam reunir a tots els animals, grans i petits, i a totes les plantes. L’Íker va parlar. Va començar a explicar no sé què sobre una llegenda que s’havia complert perquè havien arribat les persones que els salvarien. Estava parlant de nosaltres! Nosaltres érem els que havíem arribat al seu món màgic i  confiaven en que els podíem ajudar a vèncer els malvats. No teníem ni idea de què fer per fer fora aquells homes. Necessitava pensar una estona.

Primer ens vam acostar al lloc on estaven, sense que ells ens veiessin.  Tenien unes armes molt rares que en disparar-les treien foc. Ara entenia perquè els animals no s’hi acostaven.
Aprofitant el moment en que els homes del FBI dormien, els vam treure totes les armes. El David en un moment, va tallar uns troncs amb la seva espasa màgica i vam construir una balsa. El soroll els va despertar. En Nil, ràpidament, va  moure la seva vareta i va fer volar unes pedres que van colpejar els homes al cap, deixant-los estabornits. Jo vaig llençar una de les meves fletxes màgiques a la que havia enganxat una corda i  es va posar a fer voltes al voltant dels homes, lligant-los fortament per a que no escapessin. Un cop lligats els vam pujar a la balsa i la corrent del riu els va portar novament al món del que venien.
Els animals i les plantes del món màgic estaven molt contents i en agraïment ens van regalar un anell a cadascun, que ens protegiria davant de qualsevol  perill. De sobte, vaig sentir la veu de la meva mare que deia:

- Nen, és hora d’anar al cole.... desperta i baixa a esmorzar.
Estava dormint al meu llit. Tot allò havia sigut un somni? Vaig mirar la meva mà i encara hi tenia l’anell. Corrents, em vaig vestir, vaig esmorzar i vaig sortir fora a trobar-me amb els meus amics.

Ells també havien somiat el mateix?



Olga López Bruguera
El gos vermell
La Cristina era una nena molt simpàtica, era rossa, amb els cabells llargs, era blanqueta de pell i bastant alta. Ah i per cert tenia 11 anys. La Cristina sempre portava una polsera de color blanc que li agradava molt perquè li havia regalat la seva mare Isabel. Un dia la Cristina i els seus pares van anar al bosc a berenar. Quan la Cristina va acabar de berenar va anar ella sola a buscar maduixes, es va fer fosc, i va dir...
- M' he perdut!!! - i va començar a plorar.
- I ara que faré? - va dir la Cristina, i de cop va aparèixer un gos, però aquest gos no era com els altres, perquè era de color... VERMELL!!!
I després la Cristina va dir: ostres un gos de color vermell, quina por !!!
Després la Cristina estava tant cansada que es va adormir a dins de una cova i el gos es va estirar al costat de la Cristina. Quan la Cristina es va despertar el gos li va fer una llepada a la seva cara i la Cristina va sentir que el gos no li volia fer mal, la Cristina li va fer una abraçada al gos, i la Cristina va dir:
– Mira com que ja he vist que som molt i molt amics em podràs portar a casa ? I el gos va contestar: bub – que volia dir que sí.
Quan la Cristina va arribar a casa la seva mare i el seu pare li van fer una abraçada molt i molt forta i després la Cristina els hi va preguntar si ella es podia quedar el gos, i la mare va dir:        
– I tant que sí, ens podem quedar el gos però quan es mori ja no en tindrem més, d’acord?      
- I la Cristina va dir: Sí, estic d’acord.
I li van posar SALVADOR perquè va salvar a la Cristina.                  
FI


Mireia Jiménez Ponce
La joia encantada
Hi havia una vegada una joia en un Castell. Tothom deia que la joia estava encantada. A la porta de Castell posava: que ningú hi entri!!!

Un dia una nena va entrar i va veure la joia i la va tocar es va tornar un nen molt lleig que ningú volia ajuntar-se amb ell. El nen plorava i plorava sense parar, va estar-se temps i anys tenint la cara lletja com una patata, cada vegada més lletja i més lletja, i cada vegada semblava una cosa més lletja fins que un dia es va tornar una nena molt guapa i va aprendre a llegir.
També a fer cas a els seus pares, cosins, germans… cada dia més i més cas perquè si no es tornava un altre cop lletja com una patata podrida. I ajudava a la seva mare i al seu pare, si ho feia sempre cada vegada seria més guapa i seria més mimada per tothom, i es faria cantant.
Fins que un dia no va ajudar als seus pares perquè estava emprenyada i es va tornar un nen super lleig i cada vegada plorava més i més fins que va fer un riu de tant plorar desesperadament sense consol ni amics.
Als seus pares els van posar a la presó per mentir a un policia sobre el seu fill i el nen va plorar tant que ja tenia tres rius fets amb cataractes i tot, i tenia una escultura feta de llàgrimes. 

Després de 7 anys la seva mare i el seu pare van sortir de la presó  i el nen es va tornar nena i van ser molt feliços per sempre.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada